És segurament el llibre més famós i debatut dins la bibliografia de Mead. Forma part de les tres primeres monografies que va escriure després d’estudiar cinc pobles diferents de Nova Guinea: Samoans (Coming of Age in Samoa), Manus (Growing up in New Guinea), Arapesh, Mundugumor i Txambuli (Sex and temperament in three primitive societies). En aquests tres llibres s’intenta separar els factors biològics i els factors culturals responsables del comportament humà i el desenvolupament de la personalitat. L’estudi es va centrar en la personalitat cultural dels sexes i l’existència o no de temperaments culturals específics, vinculats i determinats pel sexe com a gènere, tot comparant la relació entre sexe i temperament a partir dels estereotips masculí i femení presents en les societats occidentals.

Està estructurat en dues parts. La primera conté tres blocs, un per a cada poble, seguint el mateix esquema d’estudi: estructura de la societat, els infants i l’educació, el matrimoni i la dona, l’ideal social i els desviats. La segona part està dedicada a les conclusions que Mead va extreure’n i ens parla de l’estandardització del temperament dels sexes, el desviat i la pròpia conclusió final.

En arribar a l’última part de l’obra, Mead inclou una reflexió sobre el resultat dels seus estudis antropològics a Nova Guinea vers el temperament d’homes i dones de les tres tribus.

2. Síntesi de continguts. Conclusions de l’autora.

A la tribu dels Arapesh, homes i dones tenen un mateix temperament, identificable amb una personalitat maternal. En els Mundugumor, ambdós sexes s’identifiquen també amb un únic temperament típic d’un masclisme indisciplinat, agressiu, sense compassió, d’afectivitat maternal ínfima i sexualitat positiva. “Ni els Arapesh ni els Mundugumor no han programat cap actitud específica per a cap sexe. Totes les energies de llurs cultures s’han utilitzat en la creació d’un sol tipus humà, sense tenir pas en compte la seva classe, edat o sexe” (pàg. 316). En el cas dels Txambuli es capgiren les actituds sexuals pròpies de la nostra cultura occidental, produint-se un gir entre la posició subordinada i la dominant.

Per tant, Mead arriba a la conclusió que el temperament no està determinat pel gènere, sinó que és un producte de l’educació proporcionada per la societat i que la naturalesa humana es pot modelar de moltes maneres diferents segons les condicions culturals vigents: “Si les actituds temperamentals que tradicionalment considerem com a femenines (passivitat sexual, sensibilitat i disposició per tenir cura dels fills amorosament) es poden incloure tan fàcilment en una tribu dins el patró masculí i en una altra es poden prohibir a la majoria d’homes i dones, ja no ens queda cap mena de base que ens pugui fer vincular aquests aspectes del comportament humà al sexe” (pàg. 310).

En aquesta part Mead tracta des de diferents àmbits el tema del temperament, trobant resposta a múltiples preguntes que no havia pogut respondre abans de fer aquest estudi i que l’ajuden a donar explicacions sobre els interrogants del món occidental. “No sospitava gens ni mica que els temperaments que considerem com a pertanyents a un sexe podrien no ser altra cosa que meres variacions del temperament humà; en aquestes variacions poden ser educats, per tal que s’hi assemblin, els membres de qualsevol dels sexes, o d’ambdós sexes, amb més o menys èxit, segons els individus” (pàg. 53).

3. Sexe i temperament dins l’antropologia. Crítiques i influència.

En el seu treball de camp, Margaret Mead emprà l’observació participant, convivint molt intensament amb aquestes societats, mantenint sempre certa distància i focalitzant la seva anàlisi a l’entorn del sexe. Per això podem dir que estem davant d’una etnografia temàtica orientada no només a la investigació d’una comunitat, sinó a cercar si la cultura és un factor determinant pel que fa l’estructura i organització social, emprant la intuïció, l’empatia i l’experiència quotidiana com a instruments.

Va ser molt criticada, precisament, per no fer ús de mètodes científics i per ser poc ortodoxa. També, com succeí amb Gorer i Benedict, per utlitzar un nombre d’informants massa limitat i per passar del particular a l’universal sense una contrastació acurada dels resultats segons els mètodes tradicionals.

Una de les crítiques més ferotges va ser el llibre Margaret Mead i Samoa: la contrucció i destrucció d’un mite antropològic (1983) de l’antropòleg australià Derek Freeman, publicat pocs anys després
de la mort de Mead. En ell, Freeman afirma que “l’ambient” no pot modificar conductes lligades a la maduresa sexual femenina i acusa a Mead d’estar projectant els seus ideals fabricant una crítica contra la pròpia societat nord americana. També criticà molt durament la lleugeresa de les conclusions etnogràfiques sobre el relativisme cultural.

Si Mead només va estar-se nou mesos a Samoa i sense parlar el seu dialecte, Freeman va dedicar-hi gairebé mig segle d’investigació, amb un treball de camp de quatre anys i parlant-ne perfectament el dialecte. La seva crítica es basa en això i en les entrevistes amb les informants supervivents de l’epoca de Mead que, segons ell, possiblement van mentir a l’antropòloga. Aquests arguments van ser molt criticats pel fet que (a part d’haver-se publicat pòstums a Mead) es basaven en el testimoni d’unes dones ara ancianes i convertides al cristianisme d’una cultura samoana molt diferent dècades després de la investigació original de Mead; no serien tan franques i honestes respecte la seva sexualitat parlant amb un home de certa edat com ho haurien estat parlant amb una dona jove com elles.

Molts antropòlegs van acusar a Freeman de tenir un punt de vista massa etnocèntric; més que una crítica constructiva, comparant el seu treball de camp als anys 80 i l’etnografia realitzada per l’antropòloga a finals dels anys 20, semblava haver-se proposat desvirtuar-ne les seves investigacions i la personalitat. A més, les mateixes dades que exposava acabaven donant la raò a les conclusions de Margaret Mead.

De fet, les crítiques de Freeman sobre el poc rigor científic també es podrien aplicar a un bon nombre dels antropòlegs de l’època, considerats els pares de l’Antropologia. Per tant les seves recriminacions podrien arribar a estar relacionades amb la circumstància que Mead fou una dona, amb gran reconeixement acadèmic i popular, i que una crítica sensacionalista contra la seva obra representaria un èxit segur i l’obtenció de la corresponent fama.
Com a dada positiva, la controversia Mead – Freeman ha contribuit a establir i desenvolupar línies d’investigació sobre els mètodes etnogràfics.

Per acabar, comentar que la repercussió de la crítica de Freeman és sorprenent, arribant a eclipsar tota l’obra de l’arqueòloga, fins al punt que alguns diccionaris d’Antropologia li dediquen part de l’entrada “Mead, Margaret”.

4. Valoració personal.

Després de la lectura es fa evident que tota persona pot assumir qualsevol rol indiferentment del seu gènere. Per tant, s’evidencia que la personalitat pot ser formada per l’educació i la transmissió de valors i que en la nostra societat occidental sempre ha estat més aviat sexista i vinculada a la tradició. A més, fins fa relativament poc es considerava l’home i la dona com a éssers diferents, adjudicant-li a cada gènere unes activitats i funcions dins la societat. Per sort aquesta postura ha anat minvant però socialment encara és molt present.

Mead ens fa ser conscients del mal de l’etnocentrisme en adonar-nos que la nostra societat, encara tan inflexible i rígida, no té la veritat pel que fa l’estructura i organització social, i que els patrons i motlles tradicionals juguen un paper molt important a l’hora d’adjudicar-nos a homes i dones un temperament o altre.

“[...] hem d’acceptar tot el ventall de potencialitats humanes i aleshores teixir un cos social menys arbitrari, un cos social on tots i cada un dels diversos dots humans trobin el lloc adequat” Margaret Mead.